Barcelona TV
La tant esperada regulació de les televisions locals i el progresiu èxit de les televisions locals, van animar l’Ajuntament de Barcelona a recolzar d’una manera més directa el projecte del Canal 39.
Al 1992 els enllaços fixes amb el nou repetidor de 1Kilovats des de la Torre de Collserola van suposar una empenta important per les televisions locals de districte. La creixent aposta per part del consistori municipal va suposar, al cap de dos anys, un replantejament profund de la identitat del Canal 39, que es va rebatejar com a Barcelona Televisió.
Neixen en aquest moment els estudis centrals de Via Laietana, ubicats en les instal•lacions de l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona. Un petit plató i un equip tècnic professional feien possible l’elaboració d’un informatiu diari estructurat, bàsicament, al voltant del material que aportaven les televisions de districte. Amb aquest programa, presentat per Enric Calpena, i Isabel Gaset, arrencava un procés que, en poc més de 10 anys ha transformat l’estructura i el funcionament de les televisions locals de la ciutat de Barcelona.
Canvia radicalment el model de gestió de les televisions de districte: la centralització dels ingressos publicitaris suposa una certa pèrdua de la independència de cada televisió en benefici del projecte comú.
De fet, tot i que en un principi la graella de programació es basava en la continuïtat respecte a l’oferta de Canal 39, només tres anys després de la seva aparició, un equip de professionals coordinats pel Manel Huerga van dissenyar un nou projecte que revolucionava el model televisiu a Catalunya.
L’aposta pels continguts experimentals i la participació activa dels espectadors van caracteritzar una època en que BTV es va consolidar com un canal amb identitat pròpia. L’aposta per les noves tecnologies, amb l’ús dels format digital i el 16:9 com a bandera, va arribar també a les diferents televisions de districte, que a partir del 1997 van iniciar un procés de reconversió amb una progresiva profesionalització.
Augementar la qualitat dels recursos tècnics i humans permetia oferir un producte més eleborat als ciutadans però també va signifiocar la desaparació de les estructures basades en el voluntariat. Progresivament es va limitar la participació a la graella de programació convertint-nos en la corresponsalia informativa de Sant Andreu elaborant reportatges i la producció d'un noticiari setmanal sobre l'actualitat del districte.
La qualitat tècnica i de continguts va fer un salt espectacular i Barcelona disposava ja de la seva televisió de qualitat amb una programació atractiva i amb un model descentralitzat.
El preu a pagar va ser la substitució d’una estructura basada en el voluntariat per una de professional: en poc més de dos anys Televisió de Sant Andreu va passar de tenir més de 50 voluntaris a contar amb un equip conformat per dos periodistes alliberats.
Al 1992 els enllaços fixes amb el nou repetidor de 1Kilovats des de la Torre de Collserola van suposar una empenta important per les televisions locals de districte. La creixent aposta per part del consistori municipal va suposar, al cap de dos anys, un replantejament profund de la identitat del Canal 39, que es va rebatejar com a Barcelona Televisió.
Canvia radicalment el model de gestió de les televisions de districte: la centralització dels ingressos publicitaris suposa una certa pèrdua de la independència de cada televisió en benefici del projecte comú.
De fet, tot i que en un principi la graella de programació es basava en la continuïtat respecte a l’oferta de Canal 39, només tres anys després de la seva aparició, un equip de professionals coordinats pel Manel Huerga van dissenyar un nou projecte que revolucionava el model televisiu a Catalunya.
L’aposta pels continguts experimentals i la participació activa dels espectadors van caracteritzar una època en que BTV es va consolidar com un canal amb identitat pròpia. L’aposta per les noves tecnologies, amb l’ús dels format digital i el 16:9 com a bandera, va arribar també a les diferents televisions de districte, que a partir del 1997 van iniciar un procés de reconversió amb una progresiva profesionalització.
Augementar la qualitat dels recursos tècnics i humans permetia oferir un producte més eleborat als ciutadans però també va signifiocar la desaparació de les estructures basades en el voluntariat. Progresivament es va limitar la participació a la graella de programació convertint-nos en la corresponsalia informativa de Sant Andreu elaborant reportatges i la producció d'un noticiari setmanal sobre l'actualitat del districte.
La qualitat tècnica i de continguts va fer un salt espectacular i Barcelona disposava ja de la seva televisió de qualitat amb una programació atractiva i amb un model descentralitzat.
El preu a pagar va ser la substitució d’una estructura basada en el voluntariat per una de professional: en poc més de dos anys Televisió de Sant Andreu va passar de tenir més de 50 voluntaris a contar amb un equip conformat per dos periodistes alliberats.